escorpí

normalment silenciós, discret sempre que les formes no delaten, obscur habitant de les tenebres però capaç de brillar en la més absoluta foscor sota la llum de les estrelles, tinc la profunditat i la riquesa que venen d'on he estat, sóc el que el dolor, l'angoixa, la por, la cruesa de la mort quan no toca i alguna alegria han esculpit en mi al llarg dels anys. Tot gira, tot va i vé, les ones van i vénen, el mar no pararà per ser contemplat, la seva bellesa rau en el moviment que l'hi és implícit, però els cercles no són cercles si no són complerts per moltes voltes que dónin i quan els cercles és complerten, el que hi ha en el seu interior brilla encara que sigui un escorpí enmig d'un cercle de la foscor més absoluta, veig el principi i sé on és el final, encara no brillo però em sento lluïr.

cuando la necesidad de convertirte en tu propio objetivo para sustituirte como tu propia perdición recae en una necesidad obligada para no dejar de respirar...

Soñando entredormido, agitado,
sudando mediodespierto, congelado,
gélido contraste entre el herbor de mi cabeza y el hielo de mi ser
temblores esperando el amanecer,
pánico, temiendo el anochecer.

no sé si serà capaç de sortir,
no se què fa més por, si serà capaç de sortir
o de si surt, cap a on volarà si és capaç de fer-ho...
necessito que surti però no sento que cremi...
sé que és d'una obvietat infantil i estúpida
però no totes les sensacions tenen que ser "adultes"
ni profundes, possiblement molt del que passa comença per aqui,
i tot i que no tingui res a veure, possiblement la càrrega de profunditat
a causat la pèrdua de simplicitat que implica la sinceritat en les nostres pròpies sensacions,
o no, i simplement és una estupidesa més.


La angustia es la disposicion fundamental que nos coloca ante la nada

Martin Heidegger

aire...

...pues eso, aire, sin más,

respirarlo, inspirar a placer-de placer,

inspirar cuando te ahogas aún hace que te ahogues más,

odio la angustia de inspirar por fuerza,

odio la angustia de no poder respirar,

aire, aire para respirar

aire para vivir.

sense res

no hi ha res

ni paraules

ni imatges

només por

i aquesta només té sentit en un estadi de la vida

quan pot deixar d'haver-hi vida

o no se sap si es serà capaç de reinventar-se o adaptar-se,

ara només hi ha por,

molta por

amb obligada espera,

amb obligada angoixa.

temps...

Recordeu la peli de Peter Pan, on la Julia Roberts fa de Campanilla?, recordeu una escena on el Peter Pan ha de recordar com ho feia per volar? que li diuen que crei, que tingui un pensament feliç, una idea que l'ompli de felicitat i l'hi permeti alliberar la ment?, us heu parat a pensar quin seria el vostre pensament feliç, però un pensament referent únicament a vosaltres, on no hi hagi ningu més ni res més que vosaltres, desgraciadament m'ha costat trobar aquesta imatge, he hagut de recular molt, i un cop vist tot el que hi ha entre aquesta imatge i ara, només queda demanar-se que he estat fent, perque m'ha servit, i només em queda consolar-me en que potser adonant-me'n aprenc el que no vull fer i deixo de "perdre" el temps, tot i que "nunca el tiempo es perdido" ni tot és tant dolent, però si el temps no s'ha perdut, jo si m'havia perdut en el temps.