cuando la necesidad de convertirte en tu propio objetivo para sustituirte como tu propia perdición recae en una necesidad obligada para no dejar de respirar...

Soñando entredormido, agitado,
sudando mediodespierto, congelado,
gélido contraste entre el herbor de mi cabeza y el hielo de mi ser
temblores esperando el amanecer,
pánico, temiendo el anochecer.

no sé si serà capaç de sortir,
no se què fa més por, si serà capaç de sortir
o de si surt, cap a on volarà si és capaç de fer-ho...
necessito que surti però no sento que cremi...
sé que és d'una obvietat infantil i estúpida
però no totes les sensacions tenen que ser "adultes"
ni profundes, possiblement molt del que passa comença per aqui,
i tot i que no tingui res a veure, possiblement la càrrega de profunditat
a causat la pèrdua de simplicitat que implica la sinceritat en les nostres pròpies sensacions,
o no, i simplement és una estupidesa més.


La angustia es la disposicion fundamental que nos coloca ante la nada

Martin Heidegger

aire...

...pues eso, aire, sin más,

respirarlo, inspirar a placer-de placer,

inspirar cuando te ahogas aún hace que te ahogues más,

odio la angustia de inspirar por fuerza,

odio la angustia de no poder respirar,

aire, aire para respirar

aire para vivir.

sense res

no hi ha res

ni paraules

ni imatges

només por

i aquesta només té sentit en un estadi de la vida

quan pot deixar d'haver-hi vida

o no se sap si es serà capaç de reinventar-se o adaptar-se,

ara només hi ha por,

molta por

amb obligada espera,

amb obligada angoixa.

temps...

Recordeu la peli de Peter Pan, on la Julia Roberts fa de Campanilla?, recordeu una escena on el Peter Pan ha de recordar com ho feia per volar? que li diuen que crei, que tingui un pensament feliç, una idea que l'ompli de felicitat i l'hi permeti alliberar la ment?, us heu parat a pensar quin seria el vostre pensament feliç, però un pensament referent únicament a vosaltres, on no hi hagi ningu més ni res més que vosaltres, desgraciadament m'ha costat trobar aquesta imatge, he hagut de recular molt, i un cop vist tot el que hi ha entre aquesta imatge i ara, només queda demanar-se que he estat fent, perque m'ha servit, i només em queda consolar-me en que potser adonant-me'n aprenc el que no vull fer i deixo de "perdre" el temps, tot i que "nunca el tiempo es perdido" ni tot és tant dolent, però si el temps no s'ha perdut, jo si m'havia perdut en el temps.

revuelto de ideas blandas...

Uf... creando momentos por necesidad... podré cogerlo, cogerme, agarrarme a él? aquí y ahora, ya está hecho, no sé si funcionará, aquí y ahora, aquí y ahora, aquí y ahora...tiempo...momento como pretexto, excusa para dejar qué? que pase el tiempo?? falta papel o agilidad en las manos para escribir un reflujo de neurona...revuelto de ideas blandas, vomito de materia gris... cuantos grandes logros a base de pequeños momentos creados como pretexto para que pase el tiempo, justo un instante, el segundo necesario para aclarar la mente de este reflujo de ideas blandas, inconexas i dirigir un vómito consistente hacia una idea preconcevida para partir de ese instante? aquí y ahora...

Mai ha estat fàcil girar una truita, hi ha gent que hi té certa facilitat, que es poden veure les coses de moltes maneres, que hi ha infinitat de punts de vista, bla, bla, bla ho sabem tots, resulta fàcil prendre distància de les coses dels altres, però prendre distància del que ens afecta directament quan no trobem en nosaltres cap punt d'on començar a agafar prespectiva, quan no sóm res prou sòlid com per agafar-ho com a punt de partida, això ja costa més, però potser tot és començar per aqui, per veure que no tenim que ser res sòlid, perquè? què ens aporta solidesa com a persones, el que sóm, el que voldriem ser, el que es pretén o se suposa que hauriem de ser, i el més important, totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta? segurament no, almenys en el meu cas, de vegades l'exés d'autoexigència pot destrossar-nos la vida, la presa de consciència de la nostra pròpia realitat hauria d'alliberar-nos de l'autoexigència, o com a mínim limitar-la, però en molt casos no és així i enlloc de limitar-la acaba condicionant-nos de tal manera acaba implicant una decepció rera una altra.

un altre dia

el dia de les il·lusions perdudes


on t'amagues??


no hi ha manera de retrobar la valentia amb la que sempre he afrontat la vida, no hi ha manera de retrobar la manera de respirar sense por a perdre les ganes de fer-ho.


com necessito la fredor que donaves,


com necessito saber que podré viure d'una altra manera,


con necessito no autodestruïr-me, ja no em deixa respirar,


on t'amagues valentia?

enyorança...


de tú, de mi, de tot, gairebé tot


enyorança, espero que no sigui tot el que queda



ara mateix no deixa lloc a l'esperança



m'enyoro, t'enyoro però no sé si ens enyoro

avui fàstig

canvis, canvis, canvis, vull que les coses es moguin i vull que es moguin endavant, encara que no se cap a on és endavant ni si coincideix amb el que jo vull, però millor que com estàn segur que serà, espero...
odi, com odio la meva vida ara mateix, com odio tot el que sóc, tot el que represento en el dia d'avui, només vull anar a dormir, no vull ni somniar, només vull que les hores passin sense haver de sentir el que sento vers la meva persona, fàstig, més o menys seria això el que sento vers mi mateix, una barreja de fàstig i decepció, que trist és decepcionar-se a un mateix, lluitar per no fer alguna cosa i autoenganyarse un moment per fer-la, com d'amagat a un mateix, i a per postre pretens justificar-te a tu mateix, fotre-ho tot enlaire en un moment, i tornar a començar, lluita, ja sabem que la vida és una lluita, però n'hi hauria d'haver prou en lluitar per aquesta i no haver de lliutar a més, contra mi mateix per fer-me digne de la vida que visc, perquè ara, la veritat és que no ho sóc.
tinc ganes de no sentir repulsió vers mi mateix, tinc ganes de poder-me sentir orgullós de mi mateix, necessito vençe'm

el meu altre jo

Bé, com en tantes coses a la vida, ja no hi ha marxa enrere, o si, no sé massa els motius que fan que aquest blog neixi, suposo que simplement és pel fet de diferenciar certes coses i donar la opció a escollir, tot i que no ho hauria de fer, ja que jo soc aixi, amb les meves coses, bones i dolentes, amb les meves "dualitats", les meves inquietuds i les meves aficions.
Suposo que aquest blog neix sota la idea de separar el que faig de les meves anades de castanya mentre les faig, de crear un lloc on plasmar les meves divagacions, on exposar les meves històries i ratllades mentals, que ara mateix són moltes i per motius molt diversos.
Un lloc on expressar les meves angoixes i les meves tristeses, ja que suposo que quan s'està alegre i content potser no penses tant en plasmar-ho enlloc, simplement ho disfrutes, t'hi recrees, i almenys a mi em passa, ho vius d'una manera que possiblement no quedi aqui plasmat.
El problema serà el temps, m'agrada escriure, m'endressa el cap, però em falta temps, i n'hauria de trobar perquè així vaig, tot desendressat, m'agrada la fotografia, però tampoc tinc temps per dedicar-l'hi, tot i això alguna en faré i alguna posaré, m'agrada la música.
No suporto la meva feina, però de moment en tinc que ja és molt vist els temps que corren, però alguna cosa hi hauré de fer.
En fi, que no sé que acabaré posant en aquest espai, però és el de menys, la funció no és el què sino el perquè i això ja s'anirà veient