Mai ha estat fàcil girar una truita, hi ha gent que hi té certa facilitat, que es poden veure les coses de moltes maneres, que hi ha infinitat de punts de vista, bla, bla, bla ho sabem tots, resulta fàcil prendre distància de les coses dels altres, però prendre distància del que ens afecta directament quan no trobem en nosaltres cap punt d'on començar a agafar prespectiva, quan no sóm res prou sòlid com per agafar-ho com a punt de partida, això ja costa més, però potser tot és començar per aqui, per veure que no tenim que ser res sòlid, perquè? què ens aporta solidesa com a persones, el que sóm, el que voldriem ser, el que es pretén o se suposa que hauriem de ser, i el més important, totes aquestes preguntes tenen la mateixa resposta? segurament no, almenys en el meu cas, de vegades l'exés d'autoexigència pot destrossar-nos la vida, la presa de consciència de la nostra pròpia realitat hauria d'alliberar-nos de l'autoexigència, o com a mínim limitar-la, però en molt casos no és així i enlloc de limitar-la acaba condicionant-nos de tal manera acaba implicant una decepció rera una altra.

un altre dia

el dia de les il·lusions perdudes


on t'amagues??


no hi ha manera de retrobar la valentia amb la que sempre he afrontat la vida, no hi ha manera de retrobar la manera de respirar sense por a perdre les ganes de fer-ho.


com necessito la fredor que donaves,


com necessito saber que podré viure d'una altra manera,


con necessito no autodestruïr-me, ja no em deixa respirar,


on t'amagues valentia?

enyorança...


de tú, de mi, de tot, gairebé tot


enyorança, espero que no sigui tot el que queda



ara mateix no deixa lloc a l'esperança



m'enyoro, t'enyoro però no sé si ens enyoro

avui fàstig

canvis, canvis, canvis, vull que les coses es moguin i vull que es moguin endavant, encara que no se cap a on és endavant ni si coincideix amb el que jo vull, però millor que com estàn segur que serà, espero...
odi, com odio la meva vida ara mateix, com odio tot el que sóc, tot el que represento en el dia d'avui, només vull anar a dormir, no vull ni somniar, només vull que les hores passin sense haver de sentir el que sento vers la meva persona, fàstig, més o menys seria això el que sento vers mi mateix, una barreja de fàstig i decepció, que trist és decepcionar-se a un mateix, lluitar per no fer alguna cosa i autoenganyarse un moment per fer-la, com d'amagat a un mateix, i a per postre pretens justificar-te a tu mateix, fotre-ho tot enlaire en un moment, i tornar a començar, lluita, ja sabem que la vida és una lluita, però n'hi hauria d'haver prou en lluitar per aquesta i no haver de lliutar a més, contra mi mateix per fer-me digne de la vida que visc, perquè ara, la veritat és que no ho sóc.
tinc ganes de no sentir repulsió vers mi mateix, tinc ganes de poder-me sentir orgullós de mi mateix, necessito vençe'm

el meu altre jo

Bé, com en tantes coses a la vida, ja no hi ha marxa enrere, o si, no sé massa els motius que fan que aquest blog neixi, suposo que simplement és pel fet de diferenciar certes coses i donar la opció a escollir, tot i que no ho hauria de fer, ja que jo soc aixi, amb les meves coses, bones i dolentes, amb les meves "dualitats", les meves inquietuds i les meves aficions.
Suposo que aquest blog neix sota la idea de separar el que faig de les meves anades de castanya mentre les faig, de crear un lloc on plasmar les meves divagacions, on exposar les meves històries i ratllades mentals, que ara mateix són moltes i per motius molt diversos.
Un lloc on expressar les meves angoixes i les meves tristeses, ja que suposo que quan s'està alegre i content potser no penses tant en plasmar-ho enlloc, simplement ho disfrutes, t'hi recrees, i almenys a mi em passa, ho vius d'una manera que possiblement no quedi aqui plasmat.
El problema serà el temps, m'agrada escriure, m'endressa el cap, però em falta temps, i n'hauria de trobar perquè així vaig, tot desendressat, m'agrada la fotografia, però tampoc tinc temps per dedicar-l'hi, tot i això alguna en faré i alguna posaré, m'agrada la música.
No suporto la meva feina, però de moment en tinc que ja és molt vist els temps que corren, però alguna cosa hi hauré de fer.
En fi, que no sé que acabaré posant en aquest espai, però és el de menys, la funció no és el què sino el perquè i això ja s'anirà veient